Director: Quentin Tarantino
Int: Brad Pitt, Cristoph Waltz
Nota: 9 Pep Garrido
La darrera frase de diàleg que sentim a Inglorious Bastards —estiguin tranquils que amb això no li rebento la peli a ningú— surt de la boca de Brad Pitt i diu una cosa així com: “Ésta podría ser mi obra maestra”. Em jugaria l’esmorzar a que és un Tarantino autoconscient el que aprofita per comentar la jugada abans que caigui el teló.
No sé què hauran sentit a l’hipermercat o què els hauran dit els seus amics cinèfags, però els asseguro que Inglorious Bastards és una obra mestra absoluta, una lliçó de cinema a l’alçada de Pulp Fiction o Reservoir Dogs. Ara no voldria exagerar en ple calentón, però en aquests temps de vaques magres i enterradors de cel•luloide, temps en què la casa del cine està ocupada per gent que no s’estima el cine, una declaració d’amor com la de Tarantino és una injecció de pa amb tomàquet, deixin-se d’hòsties. El projecte ha estat més de deu anys en barrica, i ha envellit tan bé que supura talent per cadascun dels seus fotogrames. Un guió superlatiu, articulat en cinc capítols autònoms que són cinc universos —molta atenció al primer i al quart. Intèrprets, molt especialment Cristopher Waltz, que es troben en estat de gràcia. Una planificació rigorosa i inspirada que ens retorna els tan enyorats eixos tarantinians. Un pols narratiu a l’abast de pocs.
És possible que vostès formin part de la meitat de la humanitat que no es pren massa seriosament el cinema de Tarantino, a causa dels seus excessos o del seu humor intempestiu o de qui sap què. Fins i tot pot ser que els posi de mal humor. Tant li fa. Ell no els culpa, els ho asseguro. Però, si em volen fer cas, corrin al cinema. Sempre hi són a temps, de canviar.
La darrera frase de diàleg que sentim a Inglorious Bastards —estiguin tranquils que amb això no li rebento la peli a ningú— surt de la boca de Brad Pitt i diu una cosa així com: “Ésta podría ser mi obra maestra”. Em jugaria l’esmorzar a que és un Tarantino autoconscient el que aprofita per comentar la jugada abans que caigui el teló.
No sé què hauran sentit a l’hipermercat o què els hauran dit els seus amics cinèfags, però els asseguro que Inglorious Bastards és una obra mestra absoluta, una lliçó de cinema a l’alçada de Pulp Fiction o Reservoir Dogs. Ara no voldria exagerar en ple calentón, però en aquests temps de vaques magres i enterradors de cel·luloide, temps en què la casa del cine està ocupada per gent que no s’estima el cine, una declaració d’amor com la de Tarantino és una injecció de pa amb tomàquet, deixin-se d’hòsties. El projecte ha estat més de deu anys en barrica, i ha envellit tan bé que supura talent per cadascun dels seus fotogrames. Un guió superlatiu, articulat en cinc capítols autònoms que són cinc universos —molta atenció al primer i al quart. Intèrprets, molt especialment Cristopher Waltz, que es troben en estat de gràcia. Una planificació rigorosa i inspirada que ens retorna els tan enyorats eixos tarantinians. Un pols narratiu a l’abast de pocs.
És possible que vostès formin part de la meitat de la humanitat que no es pren massa seriosament el cinema de Tarantino, a causa dels seus excessos o del seu humor intempestiu o de qui sap què. Fins i tot pot ser que els posi de mal humor. Tant li fa. Ell no els culpa, els ho asseguro. Però, si em volen fer cas, corrin al cinema. Sempre hi són a temps, de canviar.
No comments:
Post a Comment